Habemus domus!

Limbicus

Inquieta i emocionada. Així m’he sentit en obrir els ulls. No ha calgut despertador avui. Avui em donen les claus del pis!

Quina emoció! També neguit. Serà que deixaré de dir “carrota” i em “vendré” a les “pastanagues”??? Això mai!

Aquests dos darrers dies me’ls he passat segrestada a casa bàsicament per culpa d’uns narcòtics i un examen online (l’examen era sobre els narcòtics i neuroleptoanalgèsia, no que jo tingués problemes d’insomni o d’addiccions vàries).

“Estic fatal”- he pensat aquest matí. Davant tanta emoció i nervis, des del llit, el primer que m’ha vingut al cap ha estat: “tranquil Límbic, tranquil. Maco, maco, bon minyó…”

 

www.eduardpunset.es

Crec que m’he passat massa hores davant d’esquemes anatòmics neuronals… 

I quan em deia que mirant-me em despullava l’ànima… no era cap metàfora!

 

Avui fa exactament 115 anys del descobriment dels Raigs X. Sí, aquests que em donen part del meu pa de cada dia… i comprometen la meva futura fertilitat!

Radiografia abdominal d’un bulldog francès de 1o mesos. Com que s’avorria, va decidir que era molt divertit menjar-se un pinxo a la brasa… Aquesta radiografia va ser feta després de realitzar-li la corresponent gastrotomia per extreure-li el “palet” que ningú li explicà que no podria digerir… (escala real).

 

PD: Sí… s’han acabat les vacances! Grrr!

Banda Sonora dels Picos de Europa

 

Picos de Europa

Flora i fauna es preparen per adormir-se durant tres mesos…

La moda i el moleskine arriben als Picos d’Europa

Em diran que he traït Sant Narcís... Doncs sí, he fugit caps als Picos d’Europa!

He comprat a Panes una barra de pa de llenya i formatge gamoneu per fer camí.

Des d’aquesta finestra escric mentre m’escalfa un cafetó d’aquells de mitjó.

Diuen que demà no pararà de ploure i nevar. Què hi farem… coses dels retirs espirituals.

Per cert! He adquirit una nova estilogràfica a Oviedo. Diu la propaganda que és un model “ultrafemení”:

 “Aguda sensualidad y brillo metálico contemporáneo, el motivo grabado gira como un elegante torbellino de pura feminidad.”

(a veure si se m’enganxa alguna cosa, jiji)

Qui ha dit que natura i disseny no poden conviure?

Dípters emprenyadors (i poetes) …

Avui és Sant Narcís i com diu la dita “cada mosca val per sis…”. Mira que n’arriben a ser, d’emprenyadores…

Fent un exercici intel·lectual (d’aquells difícils dignes del Nòbel, eh?) m’ha vingut al cap aquell poema de Machado interpretat per en Serrat. A veure si d’aquesta manera aconseguim amansir les feres…

L’any nou noctiluquero comença l’ 11 de novembre de 2010

Modigliani

En la cultura occidental celebrem l’arribada de l’any nou el primer dia del mes de gener. Els xinesos celebren el seu any nou segons el calendari lunar (el 4709, que aquest es correspondrà amb el nostre proper 3 de febrer del 2011).

Bé,  el que no sabeu és que aquest any celebro la vinguda de l’any nou el proper 11 de novembre. Per què? (us preguntareu…). No, no té res a veure amb mitologies celtes, ni halloweens… És més simple i més fàcil: me’n vaig a viure a Girona! S’obre una nova etapa, un nou camí ple d’optimisme i curiositat. Em despullo, novament, per tornar-me a vestir.   

Bon any a tothom!

Lactarius deliciosus

 

Iuuuuujuuu! Hem estrenat la temporada 2010!

Abans que entrés la tramuntana la Irene i jo ens vam espavilar ahir de bon matí abans que arribés la troupe de cap de setmana!

La recepta triada va ser un esparrecat de botifarra de perol amb pinetells de Colera amb picada d’all i julivert. Un espectacle!

Salut a tothom!

WANTED

Es busca estilogràfica, exactament com la de la imatge.

Perduda el darrer 17 de setembre mentre intentava recollir tots els meus trastos escampats sobre una taula i reconduir-los al meu “bolso”.

Carregada amb tinta turquesa, una delícia! (i una pijada, no estem per negar allò evident).

Es creu que la darrera paraula que escrigué fou: “philia” sobre una pàgina d’aquest llibre.

Si la veieu em podeu contactar aquí mateix.

S’ofereix recompensa a qui la trobi.

 

Moltes gràcies.

Noctiluques.

Mathilde

He tornat a veure El marit de la perruquera (Le mari de la coiffeuse) i no deixo de pensar per què a vegades ens deixem paralitzar i vèncer per la por a perdre a les persones que estimem fins a punts extrems…

Per què optem per deixar d’arriscar, protegint-nos darrera la jugada segura, sense voler arriscar més?

La carta de comiat que escriu Mathilde a Antoine em deixa equidistant als vèrtexs del triangle que formen tristesa, ràbia i impotència.

Oh, Mathilde! Com pots ser tan covarda? Et trauria del riu només per donar-te un parell de mastegots!

I a sobre em fa plorar!

Amor meu:

Me’n vaig abans que tu te’n vagis

Me’n vaig abans que deixis de desitjar-me,

perquè aleshores tant sols ens quedarà la tendresa

I sé que no n’hi haurà prou

Me’n vaig abans d’ésser desgraciada

Me’n vaig emportant-me el gust de les nostres abraçades

M’emporto la teva olor, la teva mirada, els teus petons

Me’n vaig emportant-me els millors anys de la meva vida

Els que tu m’has donat

Et beso infinitament…

… fins morir

Sempre t’he estimat,

no estimat mai ningú més

Me’n vaig perquè així no m’oblidis

Mathilde

De debò, no es mereixeria un mastegot???

Pedro Guerra. Palau de la Música.

Se’m cau la baba

No puc evitar-ho. Sóc una punyetera privilegiada.

Ja no tenim edat…

Així deambulo per casa des de fa mitja hora intentant preparar-me un cafè amb llet. Sshhh… no crideu, siusplau…

Qui em fertilitza la tomatera?

Tinc un problema. He  estat molt preocupada amb la salut de la meva tomatera durant les darreres setmanes. Creixia, creixia i creixia i no feia ni flors ni fruits. Un dia d’aquests estava jo renyant un client perquè mimava massa la seva cadella i això podia traduir-se en possibles futurs problemes comportamentals… Va semblar-me que ho havia entès i vam deixar el tema. Un cop fora, gairebé quan ens acomiadàvem vaig aprofitar i li pregunto:

- escolta’m, et podria fer ara jo una pregunta sobre el meu súper-mini-hort? Doncs mira, tinc una tomatera estèril. Creix molt però no dóna fruits… És estrany, no?

 I ell respon:

- ¿La regues cada dia?

- Sí, per això no ho entenc…

- Ahà!!!! L’hauries de regar cada 2-3 dies! Mimes massa la teva tomatera!!!

Moral: NO PER MOLT MIMAR FRUCTIFIQUEN MÉS LES COSES…

El dol d’Adriana IV. REORGANITZACIÓ I RESOLUCIÓ. “Vaig pel món amb els ulls oberts, alegres i veient en colors. Atenta al món”.

ESQUADROS

Eu ando pelo mundo
Prestando atenção em cores
Que eu não sei o nome
Cores de Almodóvar
Cores de Frida Kahlo
Cores!

Passeio pelo escuro
Eu presto muita atenção
No que meu irmão ouve
E como uma segunda pele
Um calo, uma casca
Uma cápsula protetora
Ai, Eu quero chegar antes
Prá sinalizar
O estar de cada coisa
Filtrar seus graus...

Eu ando pelo mundo
Divertindo gente
Chorando ao telefone
E vendo doer a fome
Nos meninos que têm fome...

Pela janela do quarto
Pela janela do carro
Pela tela, pela janela
Quem é ela? Quem é ela?
Eu vejo tudo enquadrado
Remoto controle...

Eu ando pelo mundo
E os automóveis correm
Para quê?
As crianças correm
Para onde?
Transito entre dois lados
De um lado
Eu gosto de opostos
Exponho o meu modo
Me mostro
Eu canto para quem?

Pela janela do quarto
Pela janela do carro
Pela tela, pela janela
Quem é ela? Quem é ela?
Eu vejo tudo enquadrado
Remoto controle...

Eu ando pelo mundo
E meus amigos, cadê?
Minha alegria, meu cansaço
Meu amor cadê você?
Eu acordei
Não tem ninguém ao lado...

Pela janela do quarto
Pela janela do carro
Pela tela, pela janela
Quem é ela? Quem é ela?
Eu vejo tudo enquadrado
Remoto controle...

Eu ando pelo mundo
E meus amigos, cadê?
Minha alegria, meu cansaço
Meu amor cadê você?
Eu acordei
Não tem ninguém ao lado...

Pela janela do quarto
Pela janela do carro
Pela tela, pela janela
Quem é ela? Quem é ela?
Eu vejo tudo enquadrado
Remoto controle...

El dol d’Adriana III. DESORGANITZACIÓ I ACCEPTACIÓ. “ o com començar a recollir les engrunes i tornar-les a enganxar amb cola de mar”

 

Tant de bo fos marinera, perquè així hauria estat jo qui hagués partit, el meu cor lleuger no s’hagués trencat o com a mínim podria enganxar-lo amb cola de de remor marina… i m’enamoraria i em desenamoraria sense dur pes… i amb poesia.

Però no!!!… A FOTRE’S!!!

MARESIA

Meu amor me deixou
Levou minha identidade
Não sei mais bem onde estou
Nem onde há realidade...

Ah, se eu fosse marinheiro
Era eu quem tinha partido
Mas meu coração ligeiro
Não se teria partido...

Ou se partisse colava
Com cola de maresia
Eu amava e desamava
Sem peso e com poesia...

Ah, se eu fosse marinheiro
Seria dôce meu lar
Não só o Rio de Janeiro
A imensidão e o mar...

Leste, Oeste, Norte, Sul
Onde o homem se situa
Quando o sol sobre o azul
Ou quando no mar há a lua...

Não buscaria conforto
Nem juntaria dinheiro
Um amor em cada porto
Ah, se eu fosse marinheiro
Não pensaria em dinheiro
Um amor em cada porto
Ah! se eu fosse marinheiro...

El dol d’Adriana II. NEGACIÓ, ANHEL I CERCA. “Enganyaré el diable, despertaré la teva família. Escriuré al teu mur, robaré al teu joc, esgarraparé tots els teus discs… per veure si tornes”

MENTIRAS

Nada ficou no lugar
Eu quero quebrar essas xícaras
Eu vou enganar o diabo
Eu quero acordar sua família...

Eu vou escrever no seu muro
E violentar o seu gosto
Eu quero roubar no seu jogo
Eu já arranhei os seus discos...

Que é pra ver se você volta,
Que é pra ver se você vem,
Que é pra ver se você olha,
Pra mim...

Nada ficou no lugar
Eu quero entregar suas mentiras
Eu vou invadir sua aula
Queria falar sua língua...

Eu vou publicar os seus segredos
Eu vou mergulhar sua guia
Eu vou derramar nos seus planos
O resto da minha alegria...

Que é pra ver se você volta,
Que é pra ver se você vem,
Que é pra ver se você olha,
Pra mim...(2x)

El dol d’Adriana. SHOCK. “Encara tinc el teu perfum a casa, encara et veig a la sala. Per què el meu cor es dispara quan sento la teva olor dins d’un llibre?”

Fa ja alguns anys que vaig descobrir la cantant i compositora brasilenya Adriana Calcanhotto. Em vaig quedar bocabadada per la manera tan dolça que té per descriure moments molt durs en la vida de les persones, per la seva veu, bellesa i sensibilitat, i alhora alegria.

Aquesta sèrie de posts que vénen a continuació pretenen reflexar amb la seva música les fases d’un dol. El dol d’Adriana.

VAMBORA

Entre por essa porta agora
e diga que me adora
você tem meia hora
pra mudar a minha vida
vem
vambora
que o que você demora
é o tempo que leva
ainda tem o seu perfume pela casa
ainda têm você na sala
porque meu coração dispara
quando tem o seu cheiro
dentro de um livro
dentro da noite veloz
ainda tem o seu perfume pela casa
ainda têm você na sala
porque meu coração dispara
quando tem o seu cheiro
dentro de um livro
na cinza das horas

Caòtica, tendra i carnal.

Caótica Ana. Julio Medem. 2007

Le plus grand art: Rester soi-même. (La més gran de les arts: essent un mateix)

La Torre de Montaigne.

A los treinta y ocho años, Montaigne se retira. No quiere ya servir a nadie sino a sí mismo. Está cansado de la política, de la vida pública y de los negocios. Es un momento de desilusión. Y, en cierto modo para impedirse a sí mismo el regreso al mundo, hace grabar una inscripción, en latín, en la pared de su biblioteca:

EL AÑO DE CRISTO DE 1571, A LA EDAD DE TREINTA Y OCHO AÑOS, LA VÍSPERA DE LAS CALENDAS DE MARZO, ANIVERSARIO DE SU NACIMIENTO, MICHEL DE MONTAIGNE, DISGUSTADO DESDE MUCHO ANTES DE LA ESCLAVITUD DE LA CORTE Y DE LOS CARGOS PÚBLICOS, SINTIÉNDOSE TODAVÍA EN PLENO VIGOR, VINO A REPOSAR EN EL SENO DE LAS DOCTAS VÍRGENES, EN LA CALMA Y LA SEGURIDAD; ALLÍ PASARÁ LOS DÍAS QUE LE QUEDAN POR VIVIR. ESPERANDO QUE EL DESTINO LE PERMITA ACTIVAR LA CONSTRUCCIÓN DE ESTA HABITACIÓN, DULCE RETIRO PATERNO, LA HA CONSAGRADO A SU LIBERTAD, A SU TRANQUILIDAD Y A SUS OCIOS.

Esta despedida será más que un adiós a los cargos. Será un rechazo al mundo exterior. Hasta el momento ha vivido para los demás, ahora quiere vivir para si mismo. Hasta el momento ha hecho lo que el cargo, la corte y el padre le han exigido. Ahora hará sólo lo que le venga en gana. Ha acumulado experiencias y ahora quiere encontrarles un sentido. Michel de Montaigne ha vivido treinta y ocho año; ahora quiere saber quién es en realidad este Michel de Montaigne y no ocuparse sino de su propia vida y su propia muerte. Ha tenido bastante.

Montaigne. Stephan Zweig. 1942

I avui sopem… Tajine de peix!

Un dels meus petits grans plaers és experimentar a la cuina i passar-m’hi hores i hores perdent la noció del temps. És com una bona teràpia per espantar els mals i si a més  podem donar plaer als altres…

Perquè no és el mateix plaer cuinar per a un mateix que cuinar també per aquells que estimem. És clar que aquells que estimem també ens han d’estimar molt quan s’arrisquen a tastar alguns dels meus “experiments”… això sí, tots fets amb molta curiositat, il·lusió i molt d’amor.

Avui l’experiment ha estat una tajine de lluç de palangre, en arribar a les 22:15h a casa, després d’un no parar de currar tot el dia.

Et… voilà!

*d’acord, són una merdeta de fotos, però és que em vaig quedar sense piles a la càmera i vaig tirar de mòbil… 

Cançó de Bressol

Per a tots aquells/es que hagueu estat pares i mares recentment, i per aquells que de vegades patim insomni… aquí teniu una joia per a reduir l’encefalograma.

Kelsang Chukie Tethong • Om Ma Nye Bhe Mae Hum • (Tibet)

Responent al Sr. Pere

El Sr. Pere em va escriure fa uns dies, fent un comentari sobre el post que vaig escriure sobre la decepció que se sent quan te n’adones que l’altre et mira i no et reconeix.

“Mires, em mires
però ja sé
que no em veus ... mai.”

Com a Les Amants de Magritte, si no ens traiem la bena dels ulls no podem reconèixer l’altre i molt menys estimar-lo.

Caramelle non ne voglio più !!!

Le rose e violini… questa sera raccontali a un’altra !!!

És millor prendre’s les coses amb humor, per tant em quedo amb aquesta paròdia de l’Adriano Celentano...

… així que no vaig tenir més remei que mirar-te de lluny…

 

“Tus cosas eran muy especiales, tanto que nunca antes había visto nada igual: había fetiches indios, esculturas italianas, grandes y deslumbrantes cuadros. Finalmente vinieron los libros, tantos y tan bonitos que nunca hubiera imaginado que pudieran existir.

(…)

“En toda la noche no pude pensar sino en ti, aun antes de conocerte. Yo sólo tenía una docena de libros baratos, encuadernados con cartones rotos, y los quería más que nada en el mundo, los leía una y otra vez. Y ahora me asediaba la pregunta de cómo sería el hombre que poseía y había leído tantos y tan maravillosos libros. Tenía que ser un hombre muy rico y culto para dominar tantos idiomas. Se me despertaba una especie de etérea veneración al pensar en todos esos libros.”

Carta de una desconocida. Stephan Zweig. 1922

Quan només tenim ulls per a nosaltres mateixos i no pels altres…

 

“No me reconociste, ni entonces ni en ningún otro momento, nunca me has reconocido. ¿Cómo te puedo describir, querido, la decepción de aquel instante? Por primera vez fui consciente de estar predestinada a que no me reconocieras durante toda la vida (…) desconocida para ti, aún no sabes quién soy. ¡Cómo puedo describirte esta decepción!"

Carta de una desconocida. Stephan Zweig. 1922.

Hi ha estonetes en què m’agrada estar sola. I aleshores, quan estic amb algú, puc compartir el que sentia… quan estava sola.

Soledades/Soidades. Neus Moscada i Chiara Fatti. OQO editora. 2008

Darrerament torno a fixar-me en la secció de literatura infantil de les llibreries, de reüll, com picant-li l’ullet… (així no començarem a estimular ments maquiavèliques que tenen com a únic objectiu conspirar sobre la possibilitat d’una inminent arribada del meu instint maternal ara que estic a punt d’encetar els 30…).  Dèia doncs, que m’hi tornava a fixar. I és que, són imaginacions meves o realment apareixen títols nous amb una cura, tendresa i sensibilitat bellíssimes?

La meva dèria per la nova il·lustració infantil va començar a la secció de literatura infantil de l’FNAC de Perpinyà, ja fa alguns anyets. Allà vaig descobrir il·lustradors magnífics com Benjamin Lacombe o Rèbecca Dautremer. Aleshores encara no era possible trobar traduïdes la majoria de les seves obres a la nostra llengua. No em vaig poder resistir i vaig comprar un exemplar de Cyrano, en francès, amb text lliure de Taï-Marc Le Thanh, d’origen vietnamita, i il·lustrat per la seva dona, Rèbecca Dautremer.

Així va començar aquesta mena d’història d’amor, ja en edat adulta. Reconec que a vegades em delata la meva faceta naïf, però és que no puc ni vull entendre aquells que en renuncien i l’obliden. Jo, cada cop més, admiro no haver-la perdut.

I reprenent el fil…

La literatura infantil a vegades pot endinsar-nos en sensacions i sentiments tan propers que sembla que hagin estat escrits per a nosaltres i no per als nanos. I no sempre ens apropen a experiències agradables. La solitud n’és un exemple. Sovint associem la solitud a experiències doloroses, a la pèrdua, a la tristor, l’abandonament… però la solitud no desitjada.  En canvi, la solitud viscuda voluntàriament  pot ser una experiència meravellosa i necessària. Necessitem estar sols per créixer, per aprendre, per conèixer-nos una mica millor, per enriquir-nos i enriquir els altres, perquè… és tan bonic somiar sols i després córrer cap a qui més estimem per compartir el que hem sentit…!

Per això trobo deliciós aquest llibre. Fa poc que me’l van regalar. Més encertat no podia ser. No podria trobar una manera millor d’ensenyar als nostres petits (i recordar-nos als que ja no ho som tant) com es pot gaudir de petits moments de solitud, sense dependre de ningú més i fent-nos així - de mica en mica - més lliures, sense deixar de compartir-ho amb els altres.

I deixo aquí, com a cirereta del pastís, un link d’un blog “estupendu” sobre literatura infantil. http://romanba1.blogspot.com/

Set vides

Torna la primavera! Em trobo en procés de “construcció”. A hores d’ara ja m’han crescut bigotis i un apèndix caudal, (vulgarment anomenat cua).  Com la meva maria lluïsa a la primavera, la felina torna a brotar.

Phil says: Six More Weeks of Winter

 

Avui han tornat a emprenyar el nostre bon amic Phil. L’han tret del seu cau pensilvanià perquè ens digui si l’hivern acabarà aviat o, si pel contrari, ens esperen 6 setmanes més de fred.

El mètode meteorològic emprat en aquest cas és simple. Treure la pobra marmota del cau i veure si es veu la seva pròpia ombra o no. Si en Phil es veu la seva pròpria ombra (perquè fa sol) vol dir que encara queden 6 setmanes de fred. Si no la veu (perquè fa núvol o plou), aleshores la primavera ens obsequiarà amb la seva presència abans d’hora.

Curiosament El dia de la Marmota coincideix a casa nostra amb  festa de la Candelera. Dia 2 de febrer, 40 dies després de Nadal, on també ens les donem de meteoròlegs. A nosaltres no ens cal interrompre la son de 6 mesos d’un mamífer rosegador que descansa plàcidament des de l’octubre. Nosaltres tenim les dites populars:

Si la Candelera riu (fa bo) l’hivern és viu; si la Candelera plora (plou) l’hivern és fora.

Per això, deixeu dormir en Phil i feu més cas als iaios. Total, Six More Weeks of Winter… vol dir que l’hivern acabaria el 16 de març (la setmana de l’equinocci de primavera)… Quina casualitat, no?

Menina do Mar

Metade da minha alma é feita de maresia

Meitat de la meva ànima està feta de marinada.

Sophia de Mello Breyner Andresen

Quan era petita jo no volia ser princesa. Volia ser Menina do Mar.

En els darrers dies he estat llegint a Sophia de Mello Breyner Andresen. Compartim l’amor al mar. El que més m’agrada de llegir en portuguès sobre el mar és, sens dubte, la riquesa del lèxic marí que té aquesta llengua. Una més que documentada tradició aquàtica ha de tenir alguna cosa a veure, dic jo…

La qüestió és que, després de llegir una part de la seva antologia poètica, no sé ben bé com m’ho he fet que he arribat a un conte escrit per ella. L’ànima bessona portuguesa del meu conte preferit, de l’ Olga Xirinacs, que porta el meu nom com a títol.

Quan era petita jo no volia ser princesa ni volia ser salvada per un guapo príncep galopant sobre un cavall blanc.

Quan era nena volia ser Menina do Mar i jugar amb els pops i els cavallets de mar.

“Jo sóc una nena de mar. Em dic nena de mar i no tinc cap altre nom. No sé on vaig néixer. Un dia una gavina em portà amb el seu bec fins la platja. Em va deixar sobre una roca durant la marea baixa i aleshores el pop, el cranc i el peix varen tenir cura de mi. Vivim els quatre en una cova molt bonica. El pop fa endreça de la casa, allisa la sorra i va a buscar el menjar. És, de tots nosaltres, qui de lluny treballa més, ja que té molts braços. El cranc és cuiner. Prepara caldo verd amb llim, sorbets d’escuma, amanida d’algues, sopa de tortuga, caviar i moltes altres receptes. És un gran cuiner. Quan el menjar està llest el pop para taula. Les estovalles són una gran alga blanca i els plats curculles. Al vespre el pop em fa el llit amb algues molt verdes i suaus. Tot i així, el sastre dels meus vestits és el cranc.

El peix no fa res, doncs no té ni mans ni braços amb ventoses com el pop; ni braços ni pinces com el cranc. Tan sols té aletes i les aletes només serveixen per nedar. Però és el meu millor amic. Com no té braços mai no em castiga i és amb ell amb qui jugo. Quan baixa la marea ens posem a jugar a les roques y quan aquesta puja anem a passejar pel fons del mar. Tu mai no has estat al fons del mar i no saps que boniques que són les coses allà baix. Hi ha boscos d’algues, jardins d’anèmones, prats de curculles. Hi ha cavallets de mar flotant a l’aigua, espantadissos, com signes d’interrogació. Hi ha flors que semblen animals i animales que semblen flors. Hi ha coves misterioses, blaves, fosques, violetes, verdes i hi ha planes sense fi de sorra blanca i llisa.

Tu pertanys a la terra i si anessis al fons del mar moriries afogat. Pero jo sóc una nena de mar. Puc respirar dins de l’aigua com els peixos i puc respirar fora d’ella com els homes.”

Text complet en portuguès aquí

Se dói (Si fa mal)

Se tanto me dói que as coisas passem

É porque cada instante em mim foi vivo

Na luta por um bem definitivo

Em que as coisas de amor se eternizassem.

Si tant em fa mal que les coses passin

És perquè cada instant en mi fou viu

En la lluita per un bé definitiu

En què les coses d’amor s’eternitzessin.

Chamo-Te

Chamo-Te porque tudo está ainda no princípio
E suportar é o tempo mais comprido.

Que um só de Teus olhares me purifique,
Peço-Te que venhas e me dês a liberdade e acabe.
Há muitas coisas que não quero ver.

Peço-Te que sejas o presente.
Peço-Te que inundes tudo.
E que o Teu reino antes do tempo venha
E se derrame sobre a Terra
Em Primavera feroz precipitado.

Sophia de Mello Breyner Andresen

 

Et Crido

Et crido perquè tot està encara al principi
I suportar és el temps més llarg

Que una sola de les Teves mirades em purifiqui,
Et demano que vinguis i em donis la llibertat i acabi
Hi ha moltes coses que no vull veure.

Et demano que siguis el present
Et demano que inundis tot
I que el Teu regne abans d’hora vingui
I vessi sobre la Terra
En Primavera, feroç precipitat

La Banda Sonora de les nostres vides

Ara ja farà uns quants dies.

Algú va puntualitzar-me, per no dir “DISPARAR-ME”, que la meva vida era una cosa així com un  fado porteño, o del revés, un tango portuguès…Des d’aleshores encara hi penso.

A vegades sembla, o puc donar la sensació, que em desentenc d’algunes coses. Però la matèria gris continua treballant, tot i així… per a decepció i mala sort d’alguns.

Avui he somiat amb l’ Adriana VARELA cantant-me a cau d’orella i ja puc contestar al meu apuntador, amb tot el “carinyu” del món:
… i la teva, un tango uruguayo!

VARELA, Adriana. De la canilla… 

En tu bulín de ermitaño
aún te sigue faltando
la bombachita colgando
de la canilla del baño.
Llevás demasiados años
sacándole el cuerpo al bulto,
con argumentos profundos
dignos de un Dalai Lama
y aún seguís con la cama
tan fría como un difunto.

Cuando sos interrogado
sobre tu estado civil
no sabes lo qué decir,
si soltero o divorciado.
Los viernes, día sagrado,
salís a romper la noche,
diez litros de nafta al coche
y una vuelta por las canchas,
a ver lo que se levanta
para poner digno broche.

Galán de perfil mediano,
que te hacés el "centrojás",
cuando al mostrador llegás
con tu paso de verano.
Lo que vos soñás, hermano,
es difícil de encontrar.
Sé que es brava de bancar
la soledad del domingo
y que el fútbol y los pingos
comienzan a no alcanzar.

Es verdad que los amigos
son lo más grande del mundo
y también que en lo profundo
de tu alma estás conmigo.
Escuchá lo que te digo,
metételo en la cabeza:
no se borra esa tristeza
subiéndote a cualquier tren,
te hace falta una mujer
en lugar de mil princesas.

No pienses que es un consejo
que te voy a enseñar yo,
si yo estoy mucho peor que vos,
mis recuerdos son añejos.
Buscá de frente al espejo,
en el botiquín del baño,
el frasco del desengaño
ya no tiene más pastillas,
jugáte a hacer la sencilla
que este puede ser tu año.

Besala como sabés,
regalate la poesía
de vivir en compañia
de la mujer que querés.
Convencete que podés,
no te vayas a Sevilla
que vas a perder la silla
y la alegría más bonita
de encontrar la bombachita
colgando de la canilla.

Al nord d'Empòrium, el Canigó s'extén...

Per a la gent que vivim a la costa és tot un fenomen diví veure mar i neu ballant al so de la tramuntana! com un eclipse excepcional, que no saps mai si es tornarà a repetir.

Girl, you’ll be a woman soon… La gran evasió.

Quan estem tristos tenim dues maneres per llepar-nos les ferides.
1. Manera masoquista: plorar.
2. Manera sàdica: ballar, beure, fumar, cridar… evadir-se.
Com m’agrada aquesta versió de Neil Diamond… i l’escena… i l’Uma…

PD: pels més melòmans…

Reis d’Orient. Versió 06.01.2010

Mentre hi ha nens que ploren perquè els reis no els han portat el nou joc mega-hiper-súper-macro-guai de la Wii que “tenen tots els meus amics del cole”, què tal si féssim una petit exercici d’imaginació sobre com seria realment, avui dia, el camí dels Tres Reis de l’Orient cap aquí, carregats de regals????

 (feu click per a una millor resolució)

… trista realitat. Quin és l’equilibri entre il·lusionar els nanos i no deixar d’educar-los responsablement?

Bon viatge Lhasa…

Gràcies.

*nota: Una pena el fet de sempre obtenir notícies d’aquesta dama saltimbanqui de pàgines estrangeres, per no trobar-la mai a les espanyoles…