Es busca estilogràfica, exactament com la de la imatge.
Perduda el darrer 17 de setembre mentre intentava recollir tots els meus trastos escampats sobre una taula i reconduir-los al meu “bolso”.
Carregada amb tinta turquesa, una delícia! (i una pijada, no estem per negar allò evident).
Es creu que la darrera paraula que escrigué fou: “philia” sobre una pàgina d’aquest llibre.
Si la veieu em podeu contactar aquí mateix.
S’ofereix recompensa a qui la trobi.
Moltes gràcies.
Noctiluques.
He tornat a veure El marit de la perruquera (Le mari de la coiffeuse) i no deixo de pensar per què a vegades ens deixem paralitzar i vèncer per la por a perdre a les persones que estimem fins a punts extrems…
Per què optem per deixar d’arriscar, protegint-nos darrera la jugada segura, sense voler arriscar més?
La carta de comiat que escriu Mathilde a Antoine em deixa equidistant als vèrtexs del triangle que formen tristesa, ràbia i impotència.
Oh, Mathilde! Com pots ser tan covarda? Et trauria del riu només per donar-te un parell de mastegots!
I a sobre em fa plorar!
Amor meu:
Me’n vaig abans que tu te’n vagis
Me’n vaig abans que deixis de desitjar-me,
perquè aleshores tant sols ens quedarà la tendresa
I sé que no n’hi haurà prou
Me’n vaig abans d’ésser desgraciada
Me’n vaig emportant-me el gust de les nostres abraçades
M’emporto la teva olor, la teva mirada, els teus petons
Me’n vaig emportant-me els millors anys de la meva vida
Els que tu m’has donat
Et beso infinitament…
… fins morir
Sempre t’he estimat,
no estimat mai ningú més
Me’n vaig perquè així no m’oblidis
Mathilde
De debò, no es mereixeria un mastegot???
Pedro Guerra. Palau de la Música.
