Soledades/Soidades. Neus Moscada i Chiara Fatti. OQO editora. 2008
Darrerament torno a fixar-me en la secció de literatura infantil de les llibreries, de reüll, com picant-li l’ullet… (així no començarem a estimular ments maquiavèliques que tenen com a únic objectiu conspirar sobre la possibilitat d’una inminent arribada del meu instint maternal ara que estic a punt d’encetar els 30…). Dèia doncs, que m’hi tornava a fixar. I és que, són imaginacions meves o realment apareixen títols nous amb una cura, tendresa i sensibilitat bellíssimes?
La meva dèria per la nova il·lustració infantil va començar a la secció de literatura infantil de l’FNAC de Perpinyà, ja fa alguns anyets. Allà vaig descobrir il·lustradors magnífics com Benjamin Lacombe o Rèbecca Dautremer. Aleshores encara no era possible trobar traduïdes la majoria de les seves obres a la nostra llengua. No em vaig poder resistir i vaig comprar un exemplar de Cyrano, en francès, amb text lliure de Taï-Marc Le Thanh, d’origen vietnamita, i il·lustrat per la seva dona, Rèbecca Dautremer.
Així va començar aquesta mena d’història d’amor, ja en edat adulta. Reconec que a vegades em delata la meva faceta naïf, però és que no puc ni vull entendre aquells que en renuncien i l’obliden. Jo, cada cop més, admiro no haver-la perdut.
I reprenent el fil…
La literatura infantil a vegades pot endinsar-nos en sensacions i sentiments tan propers que sembla que hagin estat escrits per a nosaltres i no per als nanos. I no sempre ens apropen a experiències agradables. La solitud n’és un exemple. Sovint associem la solitud a experiències doloroses, a la pèrdua, a la tristor, l’abandonament… però la solitud no desitjada. En canvi, la solitud viscuda voluntàriament pot ser una experiència meravellosa i necessària. Necessitem estar sols per créixer, per aprendre, per conèixer-nos una mica millor, per enriquir-nos i enriquir els altres, perquè… és tan bonic somiar sols i després córrer cap a qui més estimem per compartir el que hem sentit…!
Per això trobo deliciós aquest llibre. Fa poc que me’l van regalar. Més encertat no podia ser. No podria trobar una manera millor d’ensenyar als nostres petits (i recordar-nos als que ja no ho som tant) com es pot gaudir de petits moments de solitud, sense dependre de ningú més i fent-nos així - de mica en mica - més lliures, sense deixar de compartir-ho amb els altres.
I deixo aquí, com a cirereta del pastís, un link d’un blog “estupendu” sobre literatura infantil. http://romanba1.blogspot.com/
