Metade da minha alma é feita de maresia
Meitat de la meva ànima està feta de marinada.
Sophia de Mello Breyner Andresen
Quan era petita jo no volia ser princesa. Volia ser Menina do Mar.
En els darrers dies he estat llegint a Sophia de Mello Breyner Andresen. Compartim l’amor al mar. El que més m’agrada de llegir en portuguès sobre el mar és, sens dubte, la riquesa del lèxic marí que té aquesta llengua. Una més que documentada tradició aquàtica ha de tenir alguna cosa a veure, dic jo…
La qüestió és que, després de llegir una part de la seva antologia poètica, no sé ben bé com m’ho he fet que he arribat a un conte escrit per ella. L’ànima bessona portuguesa del meu conte preferit, de l’ Olga Xirinacs, que porta el meu nom com a títol.
Quan era petita jo no volia ser princesa ni volia ser salvada per un guapo príncep galopant sobre un cavall blanc.
Quan era nena volia ser Menina do Mar i jugar amb els pops i els cavallets de mar.
“Jo sóc una nena de mar. Em dic nena de mar i no tinc cap altre nom. No sé on vaig néixer. Un dia una gavina em portà amb el seu bec fins la platja. Em va deixar sobre una roca durant la marea baixa i aleshores el pop, el cranc i el peix varen tenir cura de mi. Vivim els quatre en una cova molt bonica. El pop fa endreça de la casa, allisa la sorra i va a buscar el menjar. És, de tots nosaltres, qui de lluny treballa més, ja que té molts braços. El cranc és cuiner. Prepara caldo verd amb llim, sorbets d’escuma, amanida d’algues, sopa de tortuga, caviar i moltes altres receptes. És un gran cuiner. Quan el menjar està llest el pop para taula. Les estovalles són una gran alga blanca i els plats curculles. Al vespre el pop em fa el llit amb algues molt verdes i suaus. Tot i així, el sastre dels meus vestits és el cranc.
El peix no fa res, doncs no té ni mans ni braços amb ventoses com el pop; ni braços ni pinces com el cranc. Tan sols té aletes i les aletes només serveixen per nedar. Però és el meu millor amic. Com no té braços mai no em castiga i és amb ell amb qui jugo. Quan baixa la marea ens posem a jugar a les roques y quan aquesta puja anem a passejar pel fons del mar. Tu mai no has estat al fons del mar i no saps que boniques que són les coses allà baix. Hi ha boscos d’algues, jardins d’anèmones, prats de curculles. Hi ha cavallets de mar flotant a l’aigua, espantadissos, com signes d’interrogació. Hi ha flors que semblen animals i animales que semblen flors. Hi ha coves misterioses, blaves, fosques, violetes, verdes i hi ha planes sense fi de sorra blanca i llisa.
Tu pertanys a la terra i si anessis al fons del mar moriries afogat. Pero jo sóc una nena de mar. Puc respirar dins de l’aigua com els peixos i puc respirar fora d’ella com els homes.”
