El que més m’agrada del Nadal

Sens dubte… ELL!

Tió

De què me’n recordo quan m’assec al meu escriptori d’estudiant de casa dels pares…

Sóc al lloc de casa dels pares on he passat més temps durant la meva infància/adolescència (després del llit, és clar): l’escriptori de la meva habitació.

Inevitablement, la memòria fa un salt enrere i, per un moment, el temps es para. És tan real el record…! Era molt metòdica de petita. Col·leccionava tot tipus de papers de carta, bolígrafs, plomes, retoladors, aquarel·les (la primera caixa van Gogh…) …

I ara?

Ara ha passat més d’una dècada i torno a asseure’m aquí. Els retoladors són al calaix (deuen haver-se assecat), els Caran d’Ache encara sobreviuen, preciosos; les fotos d’amics al suro de la paret i una nota escrita a mà per l’àvia…

A la taula, però, un portàil HP i un tè d’espècies…

La meva àvia em deia...

Des del diumenge passat al vespre que visc a Groenlàndia (D'acord, potser exagero una miqueta. No neva, però la tramuntana m'està matant!). Tinc fred! Per aquestes dates, la meva àvia materna acostumava tenir una mania, una obsessió: protegir-nos de la fred*. Algunes de les seves frases més repetides durant tota la meva infantesa ( i que es van repetir, sense excepció, cada hivern que vaig passar amb ella) eren:

"Reinilla, tápate la boca que hace frío!”,

“Si sales a la calle acuérdate de taparte la cara!”,

“¿Ya llevas la bufanda para taparte la boca cuando salgas a la calle?”

17 de desembre de 2009.

Avui en Silvio ha decidit sortir al carrer (amb la fred que fa!).

“Silvio:

Si surts avui al carrer, amb la fred que fa, siusplau recorda de tapar-te la cara perquè no agafis fred!!!”

Ai, que maco! Que obedient i bon minyó t’has tornat…


*A l'Empordà no diem mai "el fred", poèticament la feminitzem :D

Versió Original Subtitulada. Sí, però....

La setmana passada va tornar a ser notícia la nova Llei de l'Audiovisual del govern català. No per la llei en si mateixa, sinó per la reacció de les grans distribuidores, o entre amics "Les Majors", a l'hora de posicionar-se en contra de la quota que estableix aquesta llei sobre la quantitat de llargmetratges doblats al català sobre el castellà i el número de sales que han d'acollir aquestes pel·lícules.

Per mi, que una pel·lícula es dobli al català o al castellà em suposa un debat un pèl estèril... (Si m'he de posicionar a favor o en contra, evidentment, que estic a favor del doblatge en català per una qüestió ben simple: el dret dels ciutadans de Catalunya a veure cinema en qualsevol de les dues llengües oficials).

Però m'interessa més un altre debat.

He llegit molts comentaris dels lectors i sovint el debat entre si és millor veure películes doblades o subtitulades és un tema que surt a les converses entre amics i la majoria de les vegades l'opinió és unànime!

Diria que en un 90% de les converses d'aquest tipus, l'opinió predominant és la preferència pel doblatge (en català o castellà) sobre la V.O.S. Les raons normalment són:

<< ai, passo de llegir durant tota l'estona que dura la peli >>
<<...és que et  perds molts detalls de la peli>>
<<...és que no m'agrada la veu real de l'Al Pacino...>>

...i totes les variants i combinacions d'aquestes raons...

Gener de 2002. Arribo a Buenos Aires. Em preparava per passar-hi una llarga temporada per qüestions d'estudis. Un nou país. La París de Llatinoamèrica... i cinema íntegrament en V.O.S. !!!

"No t'estressis, potser aniràs menys al cinema...", "s'ha de provar..." em deia a mi mateixa.

Cafetó i alfajor abans d'una sessió de cinema (crec que va ser The Bow l'escollida). Av. Cabildo (cap al 2700). Buenos Aires.

Al principi només anava a veure pel·lícules argentines o de parla castellana (així no m'estressava pensant que havia de llegir una pila de subtítols). En aquells temps anar al meu cinema preferit, el Savoy (que malauradament ja no existeix com a tal) em suposava un cost de $2 argentins (unes 100 de les antigues pessetes). Sí, baratíssim! Li vaig agafar el gust i el Savoy es va convertir en la meva segona casa "porteña". Recordo una setmana en què ja havia vist totes les pelis en parla castellana de la cartellera. "I ara què????" Vaig començar a veure massivament cinema en V.O.S. Al principi era estrany. Fins aleshores només havia vist cinema subtitulat d'aquells llargmetratges considerats de circuit d'autor i de poca distribució o bé aquells que ens feien veure a les classes d'anglès com a exercici oral i de comprensió. M'hi vaig començar a aficionar i no sé com ni quan va ser que la V.O.S. es va instal·lar en el meu circuit mielínic (per no sortir-ne mai més).

La sincronització i coherència entre el moviment dels llavis i el so que s'emetia a la sala en "Dolby Surround" era màgic! I el trauma va ser, un any i mig més tard, tornar a casa i retrobar-me amb aquells "playbacks" que em sonaven a estafa. Tornar a sentir el Sr. James Bond diguent a una xati dolenta "Nena, ets una gata maula..." o en la seva vessant castellana a Brad Pitt dient "Oye tío, dame el revólver!" em feia pixar de riure!!!

Hi ha, però, certes raons per defensar el doblatge. Els actors que es dediquen a doblar fan una feina molt especial. Quan se'ns pregunta sobre quin origen lingüístic tenen les pel·lícules que anem a veure al cinema convindrem en què la majoria pertany a parla anglesa, francesa, resta de llengües europees i en menor quantitat trobaríem llengües més llunyanes com les orientals o l'àrab. Quan veiem una pel·lícula en versió original en anglès, francès o italià podem fàcilment identificar quan un actor està emprenyat, quan és feliç, quan està trist, etc. Som capaços d'empatitzar amb cultures properes a nosaltres culturalment. I si és un japonès qui parla??? Quan el Sr. Mishima (Mishima. A life in four chapters. 1985) està parlant de cometre seppuku, sincerament... si no llegíssim els subtítols pensaríem que el paio està parlant d'una temàtica banal qualsevol, en comptes d'adonar-nos que està expressant el seu desig de treure's la vida. No som capaços d'empatitzar amb cultures tant llunyanes com la japonesa. És aquí on l'actor de doblatge fa aquesta feina feixuga per nosaltres. No només tradueix allò que l'actor original està pronunciant, sinó que a més l'interpreta, ens fa propers a l'emoció del personatge.

Seppuku. En aquest cas Jigai (versió femenina)

Tot i així, no som totalment empàtics a un personatge britànic, escocès, del Bronx o de la velleta que ven verdures al Boulevard Rochechouart parisenc... Cal tenir algun contacte previ amb les cultures d'aquests personatges. Cal aprendre idiomes, cal tenir unes bases per poder fer l'exercici d'abstracció que suposa posar-se a la pell d'algú que no pertany a la nostra cultura més propera (tot i que no llunyana).

Per tant SÍ, vull pel·lícules en V.O.S., però amb un PERÒ: No vull V.O.S. per a  una èlit pseudo-intel·lectualoide. I per això cal que, primer, fem una feina de gegants pel que fa a competència lingüística al nostre país. És una vergonya que, al 2009, continuem essent dels pitjors pobles que parlen llengües estrangeres.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Generalitat/plan/exhibidores/distribuidores/catalanes/elpepucul/20091210elpepicul_4/Tes

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/les_8216_majors_8217_contraataquen_80893.php

Noctiluques aprofita el "canvi climàtic"

Sí, no m'he equivocat d'estació. Avui som dijous, 10 de desembre de 2009 i he hagut de treure de l'armari uns pantalonets curts i una samarreta de tires! 25ºC Yeah!

*nota: parlo en el títol de "canvi climàtic" com a "clixé" no com a afirmació d'una realitat. Si ni la comunitat científica es posa d'acord...

Dosi urgent

Necessito urgentment una dosi d'Amélie Poulain... i un paquet de Kleenex...

La mida importa? (Homenatge a la Trinca)

Un clàssic i immortal debat és aquell suscitat entre les persones del meu gènere, o sigui "Dones", sobretot durant els sopars "unisex" (si pot ser aquells amanits amb una dosi extra d'aquell elixir diví, beneït pel nostre estimat Bacus), independentment del nivell social, econòmic i intel·lectual... i és aquell que sorgeix a partir del moment en què, a la fi del segon plat (i coincidint amb la fi de la segona o tercera copa de vi) s'escolten, com cants celestials, les paraules màgiques "Escolteu... vosaltres també creieu que la mida importa???"

Diuen que la televisió no ensenya res de bo, però jo em vaig criar amb La Trinca i és clar... mai no podré oblidar la lliçó apresa...

"SI ESTÀ FRESCA I EIXERIDA, NO VE D'UN PAM, NO VE, NO VE D'UN PAM!!!"

Petit Sísif de la Natura

 Aquest és el meu Jepri empenyent el Sol de cada matí per l'arc celeste, per sorprendre'm per la finestra. Gràcies!

O que tu queres sei eu…

L’esclava blanca. Jean-Jules-Antoine. Lecomte de Noüy, 1888.

Musée des Beaux Arts, Nantes.

Feu click aquí

Reflexions de Noctiluques II

Algú em practicaria l'exèresi d'aquella part de l'ànima que em fereix, sense ferir?

Més tard li faria ofrena a la terra, però en blanc deixaria el seu epitafi...

Menú

Jo diu:

El món està anorèctic d'espiritualitat i obès de materialisme... 

L'angelet diu:

Hauríem d'estar famèlics d'ànima... Avui per sopar et prepararé una deliciosa amanida de meditació. Què et sembla? 

Jo diu:

Mmmmm... que bona!!! Però de segon hi haurà carn fresca no???

Al llit engripada

 

 

La tardor tampoc no seria completa sense el meu mega-refredat! El meu refredat m'estima molt. Cada novembre em ve a buscar i només em deixa a la primavera!

Oh, amic meu! Jo també t'estimo, però calia picar a la meva porta d'aquestes males maneres??? Una mica de delicadesa no?

Sempre m'he identificat amb la Mafalda (o això deia la meva mare). Curiosa, inquieta, mala llet i a vegades una mica irònica... però hi ha una característica molt important que ens diferencia a les dues: M'encanta la Sopa!!!

Algun voluntari/a me'n portaria una mica???

La tardor no seria la mateixa sense ells...

Digna d'una bona catalanufa és perdre's hores al bosc una tarda de tardor practicant un dels esports més nacionals... CAÇAR BOLETS!!! i ja no diguem menjar-los! Em perden!!!!

Bé... d'aquests precisament aquest cop no n'he nat a caçar (tot i que recordo una vegada durant una expedició en recerca de múrgules per les Gavarres que... TOP SECRET)

Aquest cop les víctimes del meu fungicidi han estat aquestes:

 

 

L'educació igualitària és injusta

Voldria compartir amb vosaltres l'entrevista que va realitzar Lluís Amiguet sobre el llibre El Panfleto Antipedagógico, de Ramón Moreno Castillo, i que va ser publicada a la secció "La Contra" de La Vanguàrdia el 16/05/2006.

Estic molt d'acord en gairebé tot el que diu l'entrevista de Ramón Moreno Castillo. Potser alguns de vosaltres el titllareu de fatxa o reaccionari (tot i declarar-se políticament d'esquerres), però crec que s'hauria de saber llegir entre línies i entendre el text en el context del seu argument... No s'ha de confondre autoritat amb autoritarisme... Discrepo en algunes coses que ell diu (per exemple crec fermament en la importància que té la motivació de les persones a l'hora d'aprendre. Podeu llegir aquesta entrevista que va sortir ahir a La Vanguàrdia  "El talento ni es innato ni es genético: el talento se cultiva")

Tot i així,  em trec el barret per no tenir pèls a la llengua i per no tenir por a ser políticament incorrecte.

Llegeixin i opinin.

Noctiluques

Por Lluís Amiguet.

Un colega de la redacción me recomendó entusiasta el ´Manifiesto antipedagógico´ que corría por internet. Lo leí: era discutible, pero coherente y cargado de sentido. Dicha coherencia tampoco pasó inadvertida para el avispado editor de leqtor, que ahora lo ha transformado en buen papel. Moreno, además de incómodo panfletario, es doctor en Historia de las Matemáticas; ha traducido del árabe el ´Arte del cálculo´, de Ibn Al Samh, y es autor de un celebrado ensayo sobre el poeta y matemático Omar Sayyam. "El islam dio grandes científicos en el medievo - razona-, pero después intercambió papeles con el cristianismo, que entonces ponía la ciencia al servicio de la fe. Hoy es el islam el que ha subordinado toda la ciencia y el progreso a la religión"

R. MORENO CASTILLO, PROFESOR; AUTOR DEL ´PANFLETO ANTIPEDAGÓGICO´
 
"La educación igualitaria es injusta"

Tengo 55 años: lo mejor de la madurez es que aprecia a los clásicos. Nací en Madrid. Soy padre emancipado de sus dos hijos. Leo teología sin ser creyente. Soy votante del PSOE, por eso me duele su política educativa. Para dejar de estar suspendidos en educación hay que recuperar la memorística, la disciplina, la exigencia, y repetir cursos.

- ¿Cuál es el primer problema de nuestra educación? 
 

- Que la educación igualitaria es injusta. En realidad, penaliza a los alumnos que quieren estudiar y tampoco consigue que los que no quieren aprender aprendan. 

 - No todos tienen las mismas capacidades. 

- La falta de talento del alumno puede suplirse con mayor dedicación del profesor, pero ése no es el problema. Nuestro sistema educativo fracasa no porque a algunos estudiantes les cueste más aprender, sino porque a unos cuantos no les da la gana de estudiar. 

- ¿Unos cuantos? 

- Sí, que perjudican al resto, y, como la ley nos obliga a aprobarlos y, a la segunda, pasarlos de curso, pues toda la clase se resiente, y por eso, entre otras cosas, estamos a la cola en la competencia escolar en Occidente. 

- ¿Cómo lo solucionaría usted? 

- La solución para evitar que cuatro o cinco alumnos que no quieren estudiar lastren al conjunto sería adelantar la edad de elección de la formación profesional. 

- ¿Cómo? 

- Yo creo que se debería separar a los alumnos desde los doce años y no obligar a todos a estudiar ESO hasta los 16. Así, quien quisiera podría acceder a una formación profesional a los doce y no se vería luego obligado a ser mano de obra barata a los 16.
 

- Pero a los doce años no sabes qué quieres. 

- Ésa no debería ser una decisión definitiva, sino reversible en cada curso. Siempre habría de darse al alumno la posibilidad de reintegrarse en el bachillerato académico, que debería durar desde los doce hasta los 18 años. 

- ¿Cambiaría más cosas del programa? 

- Hay que memorizar más. Tenemos que recuperar la memoria en el aula. La pedagogía que se considera moderna ha desprestigiado la memorística y afirma que lo importante no es memorizar, sino saber razonar... 

- ¿Acaso no es cierto? 

- Eso es una sandez. Es imposible memorizar sin razonar y viceversa. Algunas estructuras básicas del saber tienen que memorizarse y punto, y sólo hay una manera: aprenderlas de memoria. Sí, memoria: mecánicamente. 

- ¿Quiere volver a recitar los reyes godos?

- Me conformaría con que los chavales supieran de memoria los últimos reyes de España al menos desde los Reyes Católicos. 

- Luego todo se olvida. 

- Sí, pero si usted alguna vez supo algo y lo ha olvidado, al menos puede consultar y recordarlo, pero si nadie nunca se lo enseñó, entonces ya no sabrá buscarlo en ningún sitio. Será usted un ignorante absoluto.

- Pero si el alumno pone buena voluntad...

- Ése es otro error pedagógico: la buena voluntad no es suficiente. Sólo es suficiente el éxito. ¿Qué le pide usted a su médico? ¿Que le cure, o se conforma con que lo intente? 

- Espero de él que me cure. 

- Pues al estudiante, si apuestas por su futuro de verdad, hay que pedirle resultados desde el primer día y no sólo buena voluntad. 

- Hay que motivarlo. 

- Otra tontería. A los estudiantes hay que exigirles disciplina. La motivación es otro de los mitos pedagógicos cargados de buenas intenciones que han llevado a la cola de Europa a nuestro sistema educativo. 

- Pero la ilusión mueve montañas.

- La disciplina mueve montañas. El niño no puede ilusionarse aprendiendo la tabla de multiplicar, porque la encontrará aburridísima, y lo es, pero el profesor debe disciplinarlo y hacérsela aprender, porque ése es el único camino para saber multiplicar un día. 

- ¿Pide usted la vuelta del castigo? 

- Pido la vuelta a las aulas del respeto al profesor y quiero que también regrese la educación, entendida como subordinación del egoísmo al interés general. Pido que los estudiantes recuperen los modales y dejen de rendir culto a sus propios y pueriles caprichos. 

- ¿Así reduciría el fracaso escolar? 

- Existe mucho más fracaso escolar del que se denuncia y, lo que es peor, incluso quienes cumplen los objetivos - siguiendo la jerga pedagógica en boga- tal vez sí los cumplan, pero aun así sufren grandes lagunas cognitivas.

- Kant pedía que no enseñáramos filosofía, sino que enseñáramos a filosofar. 

- Kant dijo eso, pero hizo lo contrario. Dedicó toda su vida a leer filosofía y sólo se atrevió a publicar La crítica de la razón pura cuando ya tenía 57 años. Así que Kant estudió mucha filosofía antes de filosofar. 

- Los padres también sufren lo suyo. 

- Están despistados por el sistema. Antes sabían que el chaval debía apretar para no ir a septiembre y en septiembre para no repetir. Como ahora hay que pasarles de curso de todos modos, creen que la holgazanería de sus hijos no lo es tanto, puesto que aprueban. 

- Pero la pedagogía... 

- La pedagogía se utiliza como una jerga irrelevante para enunciar lo obvio. Un profesor tiene que dominar su materia y luego aprenderá a enseñar, porque a enseñar no se enseña, como tampoco se enseña a amar o a tener amigos. Sólo la experiencia es maestra. 

- Su manifiesto diríase reaccionario. 

- Es puro progresismo, lo que sucede es que cuestiona los manidos clichés bienintencionados, pero erróneos, que han fundado nuestras reformas educativas y sus fracasos. 

- ¿Y la religión? 

- No tiene cabida en el aula de todos. Pertenece a la esfera de lo privado. Imagínese a un profesor diciéndole a los hijos de una pareja homosexual que la homosexualidad es contra natura. Otra cosa es la historia de las religiones, que sí se puede enseñar. 

- ¿Y la filosofía sí que cabe? 

- Enseñar a pensar es algo de lo que todos estamos muy necesitados.

http://www.antipedagogico.com/

Reflexions de Noctiluques

No m'agrada la violència, però he hagut de néixer...

Hi havia una vegada un far, una Noctiluca en "mar enorme" *, un panatxé i un quadern.

Engrunes de tu procuro al far

Sóc diablesa de la mar.

Per què m’ofegues Neptú?

Voldries ser tu el meu amo?

Em bull la sang de desig

Ensumo, no et trobo…

M’envicies amb el teu cos

Seré teva, si tu vols

(Sóc teva en el crepuscle)

I l’au migra cap al seu niu…

…tot es fa de nit…

On són els deus?

Els invoco per venjar-me de tal càstig !

Ah no! El rebutjo!

Reivindico el meu poder, no me’l traureu tan facilment!

Sóc sacerdotissa de sacerdotisses!

No em tindràs!

Em devoraràs en pensament,

m’escorreré  de les teves mans

intangible, prohibida, impossible!

fins el dia que tastis la meva sang…

                         El Far, 6 d’agost de 2009

* corresponent al grau 9 segons l'escala Douglas

Primer contacte conscient amb les noctiluques

noctiluca

Gènere de protists dinoflagel·lats de la classe Noctiluciphyceae, ordre Noctilucales, amb dos flagels heterocontes al sulcus i al cingle. Les cèl·lules són vesiculoses, frequentement vacuolitzades, tant els flagels com els solcs són rudimentaris, presenten un tentacle mòbil que utilitzen per a capturar preses. En ocasions té algues simbiòtiques.

Aquestes algues tenen un enzim que quan reacciona amb l'oxígen, provoquen una llampada lluminosa.

Recordo el primer cop que vaig reconèixer les noctiluques. Si la memòria no em falla deuria ser cap a finals de l’estiu de 1998, prop dels Caials (Cadaqués). La Dolça, en Dani i jo vam baixar fins les roques per fumar-nos un porret abans d’anar a dormir. En aquell temps convivíem durant alguns períodes de l’any. Ens unien els nanos, la nostra curiositat per aprendre i la preocupació per poder donar a conèixer algunes eines d’utilitat a aquells que constituïrien la propera generació (per un futur millor i desenvolupament d’una generació més autònoma, més lliure! Dèiem…)

Va ser aleshores quan en plena nit calorosa d’estiu ens vam cabussar. De sobte, en obrir els ulls dins l’aigua, vam veure els nostres cossos lleugerament il•luminats, com una pols brillant que ens cobria. Com més enèrgicament movíem els nostres cossos, més llum apareixia i ens definia a cadascun dels tres.

Per molt que ens ensenyin, l’emoció i el plaer de descobrir petites coses per nosaltres mateixos són una de les ofrenes més belles que la vida ens regala.

Les Plages de Tous!

Les Plages d'Agnès (Agnès Varda, 2008) ha inspirat el nom d'aquest blog.

Tal i com l'Agnès va fer molt abans que jo i molt després que els seus predecessors, a la platja somiem, ens fem grans, escrivim, llegim, riem, ens embriaguem, plorem, fem l'amor, seduim, passegem, realitzem rituals de solstici, ens reconciliem (a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos), ens confessem...

Tot mirant l'horitzó, allí ens reafirmem com a éssers passatgers en aquest món intentant deixar un granet de sorra perquè "la platja" mai no mori.