El que més m’agrada del Nadal

Sens dubte… ELL!

Tió

De què me’n recordo quan m’assec al meu escriptori d’estudiant de casa dels pares…

Sóc al lloc de casa dels pares on he passat més temps durant la meva infància/adolescència (després del llit, és clar): l’escriptori de la meva habitació.

Inevitablement, la memòria fa un salt enrere i, per un moment, el temps es para. És tan real el record…! Era molt metòdica de petita. Col·leccionava tot tipus de papers de carta, bolígrafs, plomes, retoladors, aquarel·les (la primera caixa van Gogh…) …

I ara?

Ara ha passat més d’una dècada i torno a asseure’m aquí. Els retoladors són al calaix (deuen haver-se assecat), els Caran d’Ache encara sobreviuen, preciosos; les fotos d’amics al suro de la paret i una nota escrita a mà per l’àvia…

A la taula, però, un portàil HP i un tè d’espècies…

La meva àvia em deia...

Des del diumenge passat al vespre que visc a Groenlàndia (D'acord, potser exagero una miqueta. No neva, però la tramuntana m'està matant!). Tinc fred! Per aquestes dates, la meva àvia materna acostumava tenir una mania, una obsessió: protegir-nos de la fred*. Algunes de les seves frases més repetides durant tota la meva infantesa ( i que es van repetir, sense excepció, cada hivern que vaig passar amb ella) eren:

"Reinilla, tápate la boca que hace frío!”,

“Si sales a la calle acuérdate de taparte la cara!”,

“¿Ya llevas la bufanda para taparte la boca cuando salgas a la calle?”

17 de desembre de 2009.

Avui en Silvio ha decidit sortir al carrer (amb la fred que fa!).

“Silvio:

Si surts avui al carrer, amb la fred que fa, siusplau recorda de tapar-te la cara perquè no agafis fred!!!”

Ai, que maco! Que obedient i bon minyó t’has tornat…


*A l'Empordà no diem mai "el fred", poèticament la feminitzem :D

Versió Original Subtitulada. Sí, però....

La setmana passada va tornar a ser notícia la nova Llei de l'Audiovisual del govern català. No per la llei en si mateixa, sinó per la reacció de les grans distribuidores, o entre amics "Les Majors", a l'hora de posicionar-se en contra de la quota que estableix aquesta llei sobre la quantitat de llargmetratges doblats al català sobre el castellà i el número de sales que han d'acollir aquestes pel·lícules.

Per mi, que una pel·lícula es dobli al català o al castellà em suposa un debat un pèl estèril... (Si m'he de posicionar a favor o en contra, evidentment, que estic a favor del doblatge en català per una qüestió ben simple: el dret dels ciutadans de Catalunya a veure cinema en qualsevol de les dues llengües oficials).

Però m'interessa més un altre debat.

He llegit molts comentaris dels lectors i sovint el debat entre si és millor veure películes doblades o subtitulades és un tema que surt a les converses entre amics i la majoria de les vegades l'opinió és unànime!

Diria que en un 90% de les converses d'aquest tipus, l'opinió predominant és la preferència pel doblatge (en català o castellà) sobre la V.O.S. Les raons normalment són:

<< ai, passo de llegir durant tota l'estona que dura la peli >>
<<...és que et  perds molts detalls de la peli>>
<<...és que no m'agrada la veu real de l'Al Pacino...>>

...i totes les variants i combinacions d'aquestes raons...

Gener de 2002. Arribo a Buenos Aires. Em preparava per passar-hi una llarga temporada per qüestions d'estudis. Un nou país. La París de Llatinoamèrica... i cinema íntegrament en V.O.S. !!!

"No t'estressis, potser aniràs menys al cinema...", "s'ha de provar..." em deia a mi mateixa.

Cafetó i alfajor abans d'una sessió de cinema (crec que va ser The Bow l'escollida). Av. Cabildo (cap al 2700). Buenos Aires.

Al principi només anava a veure pel·lícules argentines o de parla castellana (així no m'estressava pensant que havia de llegir una pila de subtítols). En aquells temps anar al meu cinema preferit, el Savoy (que malauradament ja no existeix com a tal) em suposava un cost de $2 argentins (unes 100 de les antigues pessetes). Sí, baratíssim! Li vaig agafar el gust i el Savoy es va convertir en la meva segona casa "porteña". Recordo una setmana en què ja havia vist totes les pelis en parla castellana de la cartellera. "I ara què????" Vaig començar a veure massivament cinema en V.O.S. Al principi era estrany. Fins aleshores només havia vist cinema subtitulat d'aquells llargmetratges considerats de circuit d'autor i de poca distribució o bé aquells que ens feien veure a les classes d'anglès com a exercici oral i de comprensió. M'hi vaig començar a aficionar i no sé com ni quan va ser que la V.O.S. es va instal·lar en el meu circuit mielínic (per no sortir-ne mai més).

La sincronització i coherència entre el moviment dels llavis i el so que s'emetia a la sala en "Dolby Surround" era màgic! I el trauma va ser, un any i mig més tard, tornar a casa i retrobar-me amb aquells "playbacks" que em sonaven a estafa. Tornar a sentir el Sr. James Bond diguent a una xati dolenta "Nena, ets una gata maula..." o en la seva vessant castellana a Brad Pitt dient "Oye tío, dame el revólver!" em feia pixar de riure!!!

Hi ha, però, certes raons per defensar el doblatge. Els actors que es dediquen a doblar fan una feina molt especial. Quan se'ns pregunta sobre quin origen lingüístic tenen les pel·lícules que anem a veure al cinema convindrem en què la majoria pertany a parla anglesa, francesa, resta de llengües europees i en menor quantitat trobaríem llengües més llunyanes com les orientals o l'àrab. Quan veiem una pel·lícula en versió original en anglès, francès o italià podem fàcilment identificar quan un actor està emprenyat, quan és feliç, quan està trist, etc. Som capaços d'empatitzar amb cultures properes a nosaltres culturalment. I si és un japonès qui parla??? Quan el Sr. Mishima (Mishima. A life in four chapters. 1985) està parlant de cometre seppuku, sincerament... si no llegíssim els subtítols pensaríem que el paio està parlant d'una temàtica banal qualsevol, en comptes d'adonar-nos que està expressant el seu desig de treure's la vida. No som capaços d'empatitzar amb cultures tant llunyanes com la japonesa. És aquí on l'actor de doblatge fa aquesta feina feixuga per nosaltres. No només tradueix allò que l'actor original està pronunciant, sinó que a més l'interpreta, ens fa propers a l'emoció del personatge.

Seppuku. En aquest cas Jigai (versió femenina)

Tot i així, no som totalment empàtics a un personatge britànic, escocès, del Bronx o de la velleta que ven verdures al Boulevard Rochechouart parisenc... Cal tenir algun contacte previ amb les cultures d'aquests personatges. Cal aprendre idiomes, cal tenir unes bases per poder fer l'exercici d'abstracció que suposa posar-se a la pell d'algú que no pertany a la nostra cultura més propera (tot i que no llunyana).

Per tant SÍ, vull pel·lícules en V.O.S., però amb un PERÒ: No vull V.O.S. per a  una èlit pseudo-intel·lectualoide. I per això cal que, primer, fem una feina de gegants pel que fa a competència lingüística al nostre país. És una vergonya que, al 2009, continuem essent dels pitjors pobles que parlen llengües estrangeres.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Generalitat/plan/exhibidores/distribuidores/catalanes/elpepucul/20091210elpepicul_4/Tes

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/les_8216_majors_8217_contraataquen_80893.php

Noctiluques aprofita el "canvi climàtic"

Sí, no m'he equivocat d'estació. Avui som dijous, 10 de desembre de 2009 i he hagut de treure de l'armari uns pantalonets curts i una samarreta de tires! 25ºC Yeah!

*nota: parlo en el títol de "canvi climàtic" com a "clixé" no com a afirmació d'una realitat. Si ni la comunitat científica es posa d'acord...

Dosi urgent

Necessito urgentment una dosi d'Amélie Poulain... i un paquet de Kleenex...

La mida importa? (Homenatge a la Trinca)

Un clàssic i immortal debat és aquell suscitat entre les persones del meu gènere, o sigui "Dones", sobretot durant els sopars "unisex" (si pot ser aquells amanits amb una dosi extra d'aquell elixir diví, beneït pel nostre estimat Bacus), independentment del nivell social, econòmic i intel·lectual... i és aquell que sorgeix a partir del moment en què, a la fi del segon plat (i coincidint amb la fi de la segona o tercera copa de vi) s'escolten, com cants celestials, les paraules màgiques "Escolteu... vosaltres també creieu que la mida importa???"

Diuen que la televisió no ensenya res de bo, però jo em vaig criar amb La Trinca i és clar... mai no podré oblidar la lliçó apresa...

"SI ESTÀ FRESCA I EIXERIDA, NO VE D'UN PAM, NO VE, NO VE D'UN PAM!!!"

Petit Sísif de la Natura

 Aquest és el meu Jepri empenyent el Sol de cada matí per l'arc celeste, per sorprendre'm per la finestra. Gràcies!