Mathilde

He tornat a veure El marit de la perruquera (Le mari de la coiffeuse) i no deixo de pensar per què a vegades ens deixem paralitzar i vèncer per la por a perdre a les persones que estimem fins a punts extrems…

Per què optem per deixar d’arriscar, protegint-nos darrera la jugada segura, sense voler arriscar més?

La carta de comiat que escriu Mathilde a Antoine em deixa equidistant als vèrtexs del triangle que formen tristesa, ràbia i impotència.

Oh, Mathilde! Com pots ser tan covarda? Et trauria del riu només per donar-te un parell de mastegots!

I a sobre em fa plorar!

Amor meu:

Me’n vaig abans que tu te’n vagis

Me’n vaig abans que deixis de desitjar-me,

perquè aleshores tant sols ens quedarà la tendresa

I sé que no n’hi haurà prou

Me’n vaig abans d’ésser desgraciada

Me’n vaig emportant-me el gust de les nostres abraçades

M’emporto la teva olor, la teva mirada, els teus petons

Me’n vaig emportant-me els millors anys de la meva vida

Els que tu m’has donat

Et beso infinitament…

… fins morir

Sempre t’he estimat,

no estimat mai ningú més

Me’n vaig perquè així no m’oblidis

Mathilde

De debò, no es mereixeria un mastegot???

Pedro Guerra. Palau de la Música.